Narrativa. LoRena MoRales.
Em proposo escriure una anècdota fruit d’una situació quotidiana a Barcelona. El dia a dia, allò rutinari, digueu-me què té d’interessant? Surto al carrer, plou, em mullo amb contundència i corrents entro al metro. Fred, calor, tot va ràpid, res pren rellevància enmig d’ànimes anònimes i mirades perdudes. Però quelcom trenca aquesta agonia, aquest avorriment.
Se sent un cop, s’escolta un crit i veig algú al terra. Una senyora d’uns 80 anys tremola de l’espant i quan intenta aixecar-se, encara no sap si s’ha trencat quelcom. El seu peu tan feble, tan fràgil com la seva veu havia relliscat aquell dia de pluja sense avisar. De sobte, dos joves li ajuden a aixecar-se mentre dos més ho miren i un darrer li recull el paraigües trencat al final de les escales.
La padrina es comença a aixecar ajudada per les paraules del jove que la tracta amb tant de cura com si és tractés de la seva àvia. Amb prou esforços la dona es planta i finalment, avança el primer pas després de les escales.
Per un instant, s’havia congelat aquest ritme frenètic al metro. Aquella gent havia deixat de ser anònima per esdevenir companys i ajudar a algú que, malgrat les seves limitacions, volia visitar a algú estimat que amaga un problema més gran que el de caure per les escales.
Fotografia http://www.andrewcondon.com/
